Un pensament musicoartístic

Després d'una jornada d'entrebancs, punts classificats en irritants, aspectes remarcats com a insultants, i el pas del temps, llarg però curt, constant i relatiu, s'acaba el que coneixem per temps de productivitat laboral, creativa, personal, escolar... I ja està? Estaves construint l'endemà, estàs construint l'endemà, i ja està? L'ENDEMÀ - FUTUR Temps que encara no has viscut però que en breus moments es convertirà en el teu present. I si mors ara? Quin endemà t'espera? El futur és esperança, és l'oportunitat de fer-ho millor, d'arribar a ser qui realment vols arribar a ser, i de gaudir, sobretot, de les experiències quotidianes, si més no, si vivim, no es per construir el futur sinó per gaudir del present, però, amb una certa integritat i maduresa que ens arribin a garantir la continuïtat d'aquesta vivència hedonista proporcionada pel benestar obtingut mitjançant els deures que ens pertoquen per ser individus de la societat human

Sovint, després d'una jornada molt llarga, una cançó, marcada per un ritme suau amb una melodia de piano, sumada a un silenci harmoniós (provinent de l'abandonament de l'habitatge pels inquilins restants que hi viuen), aconsegueix allunyar-me durant uns instants d'aquelles elucubracions atrafegades que irrompen cada racó de la meva ment durant el matí estudiantil. Són aquells moments en els quals la pau i la tranquil·litat de la solitud fugaç, et relaxen i et transporten a un petit núvol de benestar, on et perds una estona entre cròniques i reminiscències. I es que la complexitat humana ens invita a plantejar escenaris i aprofitar-los per enramar-nos en ells, fins i tot quan desitgem desconnectar del nostre entorn. Tot i així, no creieu que aquests instants efímers són una gratificació per haver perdurat actius durant el jorn?

Amb inesgotables hores compartides solament amb la meva ment, he arribat a la conclusió de que som la nostra ombra. Som els que ens fem mal i els que aconseguim aquell benestar balancejat descrit com a sentiment de felicitat. Cada un de nosaltres podem ser-ho tot i res, i amb els pensaments podem determinar, en certa manera, com acabarem. Deixant a part les coses externes que ens poden succeir, és clar. L'estimació cap a la nostra persona ens aconsella buscar el millor per nosaltres a una distància i temps llunyans ja que el benestar immediat a la llarga surt car i dolorós, però, sent éssers humans caiem en la paradoxa de la irracionalitat constantment, per la qual cosa és molt difícil aconseguir-ho. Amb certa intel·ligència i poca prudència els camins fàcils s'interposen amb l'ànima sàvia i el pensament raonable, i debats conjuntament amb conflictes interns se'ns mengen per dintre mentre el tot passa de llarg. I es que alguna persona en algun moment va dir que le

L'únic que desitjava era una ombra que li mostrés el camí.

Voldria dir-te tantes coses, noia. T'entenc. Així de senzill. Sé com ets, què penses, què arribes a sentir, què vols i què et fa mal. T'entenc. Perquè sóc el teu mirall. Perquè sóc tu. Perquè coexistim en aquest mateix cos. Perquè t'escolto quan plores per les nits, llegeixo les teves llàgrimes i sé qui ets. Conec el silenci que necessites i que no t'atorguen, els que et donen que et fereixen, les paraules que vols escoltar que no neixen i les que vols ignorar, cridades. Una vegada algú em va dir que era massa pessimista, que em destrossava sola, en qüestió de segons. En part és cert, ho sóc, però, recordo aquells moments en els quals era amb els estimats gaudint de petits instants inigualables... Ha passat el temps i amb les experiències viscudes he arribat a la conclusió de que són les petites grans decepcions que m'aporten els qui ''m'estimen'' les que em transformen en l'ombra que ha aconsegu

Blanc o negre, fred o calor, nit o dia... Normalment classifiquem les coses en dos bàndols, però en una infinitat de casos sempre hi ha una opció dansant entre les dues fronteres, que s'amaga per a que no la poguéssim percebre. La unió d'aquests dos extrems ens pot conduir a la moderació, a la perfecció i a la constància que ens empenyen a ser grans i a poder realitzar tot allò que ens proposem sense perdre la cordura, fins i tot arribant al punt d'una mínima felicitat. En la diversitat d'àmbits en els quals es poden imposar aquestes classificacions de ''... o ..." sovint, un extrem representa el màxim pos itiu i l'altre, com podreu deduir, fa referència al màxim negatiu en la qüestió. Persones treballadores o persones gandules ? Persones intel·ligents o persones ruques ? Persones realistes o persones fantasioses ? Com a sers humans, internament, perseguim la perfecció deixant en segon pla el fet de que som imperfectes

Imagineu la vida com un cabdell de llana.  De color blau. Aquest es cau per una infinita pendent i comença a desenredar-se mentre la llargària de la llana en forma de fil, creix.  Topa amb pedres i pals que l'estiren i li dificulten el viatge, però després d'enredar-se i deixar el seu rastre continua amb el seu camí. Fins que un dia el cabdell s'acaba i queda únicament com a un fil blau. Altres opcions: El cabdell s'atura i mai arriba al final del seu trajecte. El cabdell es trenca. Si continuem imaginant que aquest representa una vida, al aturar-se podem interpretar que la persona posseïdora d'aquesta vida ha mort. Si es trenca també podem arribar a la mateixa conclusió però podem formular la hipòtesis que explica que després de trencar-se, continua amb el seu trajecte. Si considerem aquesta última, no l'enfocarem com la vida, sinó com les experiències que aquesta ens proporciona. A tot això us volia fer veure on es pot arribar

Mantenir les formes, no passar-se de la ratlla, no fer d'un gra massa... Senzill? Es clar que no. I de sobte un impuls et desperta et sedueix i t'envaeix amb la seva dolça veu per a que ho engeguis tot a la merda. Per a que explotis i l'alliberis. Relacions humanes, qui cony les va inventar? Tots. Modals, bones paraules, fingir, aguantar... ...Deixa'm fer a mi... ...Anem a jugar una estona... Crides, trenques coses, t'enfades, però no n'hi ha prou, has de fer mal, has de destrossar la causa de la teva infelicitat. Però, no pots, et fas enrere i et tanques en un núvol on penses què passaria si el fessis desaparèixer. Vols arribar al punt interior en el qual pots fer-la ballar al teu gust i plaer. Fa mal? Me'n alegre . Acabem de començar. ...Però un dia, la ràbia guanyarà a la serenitat, i aquest dia, aquest dia les coses canviaran ... 

(Conversant amb mi, he trobat el nucli de l'espiral) -Recentment he emprat molts cops la frase "La vida com una improvisació". Aquest grup de paraules sintetitzades en una oració em proporcionen una llibertat i una pau immenses. Em sonen a una obra de teatre. Visualitzo un escenari de colors amb unes cortines verdes i un fons carmesí. Un noi dansant una melodia lenta i indigerible i un públic silenciós que ho analitza tot des del seient. +Res està escrit. -Certament, res està escrit. Saps? En les darreres setmanes he pogut comprovar que com a individus som autosuficients, i direu, quina novetat! Però ens necessitem per no acabar... +Quines coses dius tu ara! -I tant! Un col·lectiu sociable, tu per mi i jo per tu, un grup... Però te'n adones fins a quin punt aquesta societat ens delimita i ens elimina? +Noia, t'estàs tornant boja. -És possible, però, a diferència de tu, cara corrent del meu jo, m'aprecio i no em rebutjo. I el més i

Colors, formes, textures, paraules, projeccions, retrats, obres, contes, lletres, idees...! El món artístic. Quantes coses es poden originar influenciades pel nostre jo, i els nostres sentiments. Magnífiques obres d'art, peces musicals i llibres sorgeixen diàriament de persones que a partir d'una idea han conclòs en tal creació. Per desgràcia, la valoració de cada una d'aquestes obres no sempre és la merescuda i etiquetes mesclades amb onades d'influència poden portar a míseres creacions a l'èxit absolut mentre altres, excel·lents, es podreixen en un petit nucli de hipòcrites que la marginen. Què és estètic? Ètic? Realment significatiu? IMPOSAR... MANIPULACIÓ... En la meva opinió la extravagància no és sinònim de bellesa, però qui sóc jo per definir aquest terme. Cada humà, amb els seus gustos particulars, ha de poder fer una crítica d'aquest mot i donar-li un significat personal, llavors emergiran cercles de bellesa orientats cap a cada persona

Neix, creix, juga, s'alimenta, es relaciona, es reprodueix, viu, aprèn, sent, pateix i... MOR. Desapareix. La vida humana està condicionada per aquest fenomen. Ens ordena, és el motiu, el sentit, la raó. Sent éssers immortals la essència de la vida no seria la mateixa. Pren els nostres dies amb prudència mentre espera pacientment a que finalitzem el viatge per endur-se'ns. Vivim per morir. En canvi la temem. Està allí i ho sabem però no l'escoltem. Quan som petits ens creiem indestructibles. Essent el centre del món la mort pareix que no sigui per nosaltres, fins que un dia ho és, i llavors ens adonem que ningú s'escapa d'aquest tràgic, i al mateix instant, preciós final que acaba amb el nostre jo. Grans poetes, escriptors, músics i pensadors han dedicat versos, frases i paraules al misteri que envolta el final de la nostra existència com a individus en aquest planeta. Persones que l'embolcallen amb una abraçada regalant-li el seu últim alè, ll

...I va dir que continuaria sent la seva ànima  mentre l'agafés de la mà...

Miro per la finestra, uns ocells volen lleugerament entre un cel gris i fosc. Tanco els ulls i escolto atentament aquella melodia que ressona tranquil·lament a la meva cambra. Un piano, com de costum, acompanya els meus pensaments pausadament. Qui sóc? En què m'he convertit? Com he arribat fins aquí? En aquests instants, mentre em cau una llàgrima ben grossa me'n adono de tot. Inspiro enèrgicament i quan començo a expulsar l'aire, de sobte, molts pensaments dolents em colpegen l'ànima. El rellotge avança, i jo continuo estancada en el temps, en aquells minuts de desesperació, buscant la clau, la resposta, la salvació d'aquesta ment, la meva ment. En un embolcall de somnis i malsons està guardada aquella essència del jo.  No puc avançar, no puc continuar, em falta l'alè, la il·lusió d'arribar al final. Per desgràcia el rellotge no s'atura, i mentre no faig res per resoldre la situació aquesta es va apoderant de mi. Tancant els u

Està fosc. I de cop... S'encén. Ja està aquí. És un pensament emergent. En pocs segons entres en un món imaginari en el qual el pensament es transforma en una idea, en una fantasia o en un record recordat. És màgic, encara que sigui dolent. Podem pensar! Som humans! Comences a lligar petits matisos mentre alimentes el nus d'il·lusió o de desesperació. Bon dia!- Diu la creativitat quan es desperta enmig d'aquell embolic. S'afegeix a la dansa que està ocorrent en aquells instants en el teu núvol de creació, i contribueix notablement a engrandir aquella petita idea inicial. I ja ho tens! Ja està aquí, ha nascut una idea final, modificable en el temps, que et té a tu com a progenitor. Acabes de crear un pensament definit. Ara és hora de posar-lo en dubte.

Després de la tempesta ve la calma... Un vidre opac, un translúcid i un transparent. Què sóc jo? En un cúmul de pensaments ininterpretables som les tres coses. Depenent de l'observador, clar està. Però a vegades les aparences enganyen. Uns ulls mediocres poden observar-nos com un element ben transparent mentre desconeixen coses tant importants com que sense oxigen no podem viure, o que estem formats d'àtoms. En canvi, uns altres ulls que pertanyin a un individu que mostri un cert nivell d'estimació cap a la nostra persona, poden visualitzar unes formes complexes descrivint-nos com un vidre translúcid i atorgant-nos una identitat amb unes conseqüències i capacitats irreals, creient que coneixen el nostre tot. Utilitzant adjectius incorrectes cap al desconegut del nostre ésser, acaben d'esclarir que no poden entrar en la nostra finestra, ni molt menys, entendre-la. Dins de la petita obertura que encamina el nostre món s'és càlid, és complicat mostrar a una