Un pensament musicoartístic

Entre carrers, voreres i ciment, trobo a faltar aquella olor... Aquella olor a mar. Recordo quan caminava per aquell port que abraçava als mariners al tornar d'aquell dur dia de treball. El cel blau estava ple de núvols que ballaven mentre el sol començava el seu camí per anar-se'n a dormir. El vell ''tio Juanito'' esperava amb il·lusió l'arribada de l'Elorz a port. Un carro ben reforçat s'aturava a l'espera de les caixes que contenien aquell peix fresc, que es vendria en un tres i no res entre els compradors. El meu avi, quan em veia, deixava la feina que l'ocupava i s'apropava a mi per donar-me un bon petó. Mentre el sol queia entre les muntanyes del Montsià el meu germà i jo esperàvem il·lusionats a que aquell senyor tant apreciat i estimat, acabés el seu dia de treball, i així, poder acompanyar-lo a lo que per aquell moment nosaltres vam anomenar casa.

És diumenge de matí... Tenim tot el dia per davant. Quan ens despertem podrem decidir el rumb d'aquest dia present. Avui és l'últim dia de la setmana, i concretament d'aquest mes. Tenim unes hores per acabar d'omplir aquest novembre i deixar-lo enrere juntament amb el compte del passat. Què faré jo aquest diumenge? Estic pensant que m'agradaria anar a donar un volt pel riu, però també tinc ganes d'agafar un llapis i començar a dibuixar la meva pròpia realitat. També, el piano aquí al meu costat, m'està invitant a que el toqui i  a que passi el matí amb ell, creant una sèrie de sons que s'acabaran convertint en una cançó. Mentre decideixo què vull fer amb el meu matí de diumenge, passen els segons i conjuntament els minuts... Ja són les 11 i 20 i encara estic pensant... Un altre matí perdut. Bon dia.

Mires el rellotge, ja s'ha fet fosc. La lluna s'entreveu entre les cortines de l'habitació. Una cançó està sonant omplint el silenci amb una melodia tranquil·la d'un piano. Què faig?  Miro cap al sostre i tanco els ulls. Potser moltes persones ara mateix estan fent en mateix. Potser una persona ara està pensant que jo estic plantejant la seva existència. Qui sap? Qui està sol no està completament sol, hi ha individus com jo que pensem en la seva existència encara que no els coneguem. El sol brilla en algun indret del planeta, una noia es desperta i una altra s'adorm. Un noi mor m'entre un nen acaba de néixer. Una parella està trencant mentre un noi i una noia s'acaben d'enamorar. Ho veiem? Passa el temps i jo estic aquí, davant l'ordinador expressant pensaments nocturns convergents. Potser algú ho llegeixi, Què faig? Qui sap? Ho veiem? Quan era petita m'adormia entre diversos mons que omplien els llibres que vivien als meus prestatges.

Estimats lectors; En aquest primer pensament em presentaré. Sóc una adolescent amb pensaments bastant estranys per això mateix he decidit compartir-los amb vosaltres mitjançant aquest bloc.