Un pensament musicoartístic

Amb inesgotables hores compartides solament amb la meva ment, he arribat a la conclusió de que som la nostra ombra. Som els que ens fem mal i els que aconseguim aquell benestar balancejat descrit com a sentiment de felicitat. Cada un de nosaltres podem ser-ho tot i res, i amb els pensaments podem determinar, en certa manera, com acabarem. Deixant a part les coses externes que ens poden succeir, és clar. L'estimació cap a la nostra persona ens aconsella buscar el millor per nosaltres a una distància i temps llunyans ja que el benestar immediat a la llarga surt car i dolorós, però, sent éssers humans caiem en la paradoxa de la irracionalitat constantment, per la qual cosa és molt difícil aconseguir-ho. Amb certa intel·ligència i poca prudència els camins fàcils s'interposen amb l'ànima sàvia i el pensament raonable, i debats conjuntament amb conflictes interns se'ns mengen per dintre mentre el tot passa de llarg. I es que alguna persona en algun moment va dir que le

L'únic que desitjava era una ombra que li mostrés el camí.

Voldria dir-te tantes coses, noia. T'entenc. Així de senzill. Sé com ets, què penses, què arribes a sentir, què vols i què et fa mal. T'entenc. Perquè sóc el teu mirall. Perquè sóc tu. Perquè coexistim en aquest mateix cos. Perquè t'escolto quan plores per les nits, llegeixo les teves llàgrimes i sé qui ets. Conec el silenci que necessites i que no t'atorguen, els que et donen que et fereixen, les paraules que vols escoltar que no neixen i les que vols ignorar, cridades. Una vegada algú em va dir que era massa pessimista, que em destrossava sola, en qüestió de segons. En part és cert, ho sóc, però, recordo aquells moments en els quals era amb els estimats gaudint de petits instants inigualables... Ha passat el temps i amb les experiències viscudes he arribat a la conclusió de que són les petites grans decepcions que m'aporten els qui ''m'estimen'' les que em transformen en l'ombra que ha aconsegu

Blanc o negre, fred o calor, nit o dia... Normalment classifiquem les coses en dos bàndols, però en una infinitat de casos sempre hi ha una opció dansant entre les dues fronteres, que s'amaga per a que no la poguéssim percebre. La unió d'aquests dos extrems ens pot conduir a la moderació, a la perfecció i a la constància que ens empenyen a ser grans i a poder realitzar tot allò que ens proposem sense perdre la cordura, fins i tot arribant al punt d'una mínima felicitat. En la diversitat d'àmbits en els quals es poden imposar aquestes classificacions de ''... o ..." sovint, un extrem representa el màxim pos itiu i l'altre, com podreu deduir, fa referència al màxim negatiu en la qüestió. Persones treballadores o persones gandules ? Persones intel·ligents o persones ruques ? Persones realistes o persones fantasioses ? Com a sers humans, internament, perseguim la perfecció deixant en segon pla el fet de que som imperfectes