La cita perduda, el camí degradat.
Encara guardo a la meva memòria trossos d'aquells passeigs en els quals la teva mà gegant em feia d'equilibri. Amb admiració contemplava aquell rostre que desprenia serenitat juntament amb una mica de timidesa. Crec que els teus ulls em miraven amb amor, però no ho puc jurar. Encara avui, mai sabré si em vares estimar de debò o era un simple truc de màgia que la meva innocència va interpretar com a realitat. Vaig perdre tantes estones pensant amb tu. Imaginant com seria tenir-te al meu costat. El que hauriem pogut ser mai serà descobert ja que vas decidir actuar fantasmagòricament deixant-me un buit que mai sabré interpretar. Ara però, el silenci s'omple amb so, i mentre el temps passa el teu record es va debilitant, fins que un dia, es farà tan petit que la realitat l'emmascararà emocionalment parlant. Perquè a part de la capacitat d'estimar que tingui una, es necessiten raons. Raons que et vas emportar sense donar-me cap explicació.