Un pensament musicoartístic

Obro els ulls, estic enfadada. Ho miro tot i són estúpids. No entenen res. Estic cansada d'escoltar falses suposicions i que no vegin que necessito estar sola, en silenci, amb mi. Cada soroll que prové de les seves boques, cada intent d'entaular una conversació amb la meva persona, cada mostra de preocupació fa que m'enfadi més. És exactament com si a una xemeneia amb un foc ben viu l'alimentéssiu amb més llenya. Ja que no m'entenen, almenys que no em molestin,

Comença un nou dia. Surt el sol, el rellotge omple la cambra amb el seu tic tac. Els primers sorolls inauguren aquest dilluns. Comença l'últim dilluns de l'any, agafeu-vos fort. El vent, que colpeja tot el que es troba, marca el compàs i els carrers del poble ballen amb ell per seguir-li la corrent. La meva ànima no està per celebracions, encara conservo les empremtes que va deixar impreses en mi, abans de marxar. Silenci. Encara no entenc com funciono. Vull marxar. L'aigua freda, el raspall de dents i la pinta s'estan rient de mi. No em volen deixar començar aquesta petita aventura. Les claus es cauen al terra i fan un soroll que em molesta. Un pensament pessimista. Sol. Les meves cames només volen córrer cap a no cap lloc i la meva ment vol dormir, desconnectar, eternament, fins que passi la tempesta. Encara no estic preparada per sortir al món. Crec que em tancaré en aquest niu de pensaments i demà tornaré a intentar-ho. Encara que quan ho pe

S'ha acabat. El nostre temps. El temps del qual disposàvem per estimar-nos abans de que finalitzés aquest any. Ha sigut una setmana de moltes emocions, entre el retrobament i l'acomiadament han fluït els sentiments intensament. Jo ara estic destrossada, perquè, m'acaben d'arrabassar el causant de la meva felicitat. He d'adaptar-me un altre cop a la distància i la veritat, fa molt mal. Pareix que m'estiguin estirant el cor amb unes pinces mentre unes agulles mel punxen al ritme d'una melodia suau i lenta. Em quedo sense paraules, les llàgrimes envaeixen la meva cara i els sentiments de tristor m'abracen en un núvol que m'ofega. Vaig a dormir.

S om O creiem que som. M entre passa el temps pensem. H umans existint, vivint les seves vides. U ns estan pensant, altres parlen, altres dormen. M oltes vides, ara s'estan esgotant. A profitar això és crucial. N ingú és tu. S ols.

Prompte arribarà  l'hivern, i conjuntament el Nadal. Tot i que és una festa cristiana, i jo estic apartada de les religions, és una festa que m'agrada molt. Els carrers s'omplen de gent mentre una melodia nadalenca ressona entre les persones que gaudeixen d'un passeig familiar.  Les llums acaben d'adornar les il·lusions dels nens mentre aquests estan saludant impressionats, al pare Noel que es passeja pel poble. Fa fred, però el poble està preciós i les famílies acostumen a dinar plegats.   I el dia de reis... Què us puc dir d'aquest dia... El poble treballa conjuntament per crear una nit especial per als més petits de la casa. Els voluntaris es disfressen de patges. I arriba. Els balcons s'omplen de begudes amb menjar per a que els Reis agafin forces per continuar el seu viatge! La nit més esperada de l'any. Els nens, acompanyats pels seus familiars, van a gaudir d'aquesta festa. Recol·lectant els caramels s'omple

És freda. La gent que habita en aquest territori es tanca en una cúpula de vidre i es crea la seva pròpia realitat, deixant fora tot el que l'envolta. Ningú somriu. Tothom té cara de pressa. Ningú s'atura a contemplar l'eixida del sol, les estrelles o la Lluna. Els nens no somriuen sinó que es barallen contínuament per coses insignificants que demostren la maldat d'aquestos. Els arbres ploren fulles tot el dia, mentre les flors s'amaguen d'un sol que ens escalfa pobrament, durant les hores puntes, i que ens treu els pocs fragments d'il·lusió del dia. Com no, el cel és gris. Els carrers són tan depriments que els ocells fugen cap a les gàbies per escapar d'una mort de tristor. Els llibres perden les frases, les paraules i les lletres conjuntament. Les cançons es desordenen en un caos de notes que creen un so desafinat. Els rellotges canten les hores lentament fent dels segons un infern per a qualsevol que habiti en un indret del municipi.

Miro el calendari i penso. Falta poc per retrobar-nos. El trobo molt a faltar. El seu somriure és contagiós, i les seves mirades de nen innocent em recorden constantment per què em vaig enamorar d'ell. L'escalfor dels seus llavis em reconforten i m'omplen de vida i les seves abraçades mesclades amb dolces paraules... i les seves abraçades... No tenen una descripció prou competent que li facin justícia. Ha passat molt de temps des d'aquest estiu entre gespa, paraules i cançons . Prompte ens veurem, i podré per fi, sentir l'olor de la seva pell mentre em diu que m'estima. Recordarà aquelles tardes de passeigs, aquelles nits en les quals contemplàvem els estels mentre escoltàvem Coldplay, aquells acomiadaments que allargàvem  fins al límit...? Prompte podré compartir un dels tresor més valuosos de la vida amb ell, el temps. El meu regal de Nadal són aquests instants que il·luminen l'eterna espera, il·lusionant-me i xiuxiuejant-me la bellesa que envo

Sovint penso, I penso sobre moltes coses. Entre aquestes coses està el si faig bé fent el que faig. Vull ser metge, però també vull ser artista. Què hauria d'elegir? Sincerament, sempre m'ha agradat la música i el dibuix però mai m'he sentit suficientment bona per fer aquestes tasques. Però si penso en la medicina, veig el llarg camí que he de recórrer, i realment, ara mateix no tinc forces per enfrontar-lo. Puc ser metge i continuar tocant el piano i dibuixant. Sí, però dedicar tota una vida a la música ha de ser un plaer excepcional. I si ho penso, viure una altra vida dibuixant i representant la meva visió de les coses que formen part del nostre món també és una idea molt atractiva. És difícil elegir, però m'he de decidir. Crec que avui continuaré sent una noia perduda en busca de la resposta correcta que la portarà cap a la felicitat.

Torno a casa i camino per davant del parc. Cinc o sis nens estan jugant al '''un dos tres pica la paret''. Uns riuen, i uns altres s'enfaden i defensen el seu estat immòbil davant la falsa acusació que ha llençat el nen, vestit de vermell, que està a la paret. A l'altra punta del parc uns altres nens estan jugant amb les seves baldufes amb noms de planetes, sí, aquestes que ara s'han posat de moda, el meu germà petit, la setmana passada, va comprar-se'n una. Ara que ja sóc una adolescent, trobo a faltar aquella alegria que m'omplia els dies durant la meva infància. Recordo que m'agradava jugar a fet i amagar amb el meu germà a la plaça de baix de casa. Sempre estava rient, les meves preocupacions eren arribar prompte a casa per poder fer els deures i veure Inuyasha, i per la nit, abans d'anar a sopar, jugàvem una partideta de cartes. La infància és un tresor i no aprofitar-la és un pecat. La dolçor i la innocència que envolta un