Un pensament musicoartístic

Imagineu la vida com un cabdell de llana.  De color blau. Aquest es cau per una infinita pendent i comença a desenredar-se mentre la llargària de la llana en forma de fil, creix.  Topa amb pedres i pals que l'estiren i li dificulten el viatge, però després d'enredar-se i deixar el seu rastre continua amb el seu camí. Fins que un dia el cabdell s'acaba i queda únicament com a un fil blau. Altres opcions: El cabdell s'atura i mai arriba al final del seu trajecte. El cabdell es trenca. Si continuem imaginant que aquest representa una vida, al aturar-se podem interpretar que la persona posseïdora d'aquesta vida ha mort. Si es trenca també podem arribar a la mateixa conclusió però podem formular la hipòtesis que explica que després de trencar-se, continua amb el seu trajecte. Si considerem aquesta última, no l'enfocarem com la vida, sinó com les experiències que aquesta ens proporciona. A tot això us volia fer veure on es pot arribar

Mantenir les formes, no passar-se de la ratlla, no fer d'un gra massa... Senzill? Es clar que no. I de sobte un impuls et desperta et sedueix i t'envaeix amb la seva dolça veu per a que ho engeguis tot a la merda. Per a que explotis i l'alliberis. Relacions humanes, qui cony les va inventar? Tots. Modals, bones paraules, fingir, aguantar... ...Deixa'm fer a mi... ...Anem a jugar una estona... Crides, trenques coses, t'enfades, però no n'hi ha prou, has de fer mal, has de destrossar la causa de la teva infelicitat. Però, no pots, et fas enrere i et tanques en un núvol on penses què passaria si el fessis desaparèixer. Vols arribar al punt interior en el qual pots fer-la ballar al teu gust i plaer. Fa mal? Me'n alegre . Acabem de començar. ...Però un dia, la ràbia guanyarà a la serenitat, i aquest dia, aquest dia les coses canviaran ... 

(Conversant amb mi, he trobat el nucli de l'espiral) -Recentment he emprat molts cops la frase "La vida com una improvisació". Aquest grup de paraules sintetitzades en una oració em proporcionen una llibertat i una pau immenses. Em sonen a una obra de teatre. Visualitzo un escenari de colors amb unes cortines verdes i un fons carmesí. Un noi dansant una melodia lenta i indigerible i un públic silenciós que ho analitza tot des del seient. +Res està escrit. -Certament, res està escrit. Saps? En les darreres setmanes he pogut comprovar que com a individus som autosuficients, i direu, quina novetat! Però ens necessitem per no acabar... +Quines coses dius tu ara! -I tant! Un col·lectiu sociable, tu per mi i jo per tu, un grup... Però te'n adones fins a quin punt aquesta societat ens delimita i ens elimina? +Noia, t'estàs tornant boja. -És possible, però, a diferència de tu, cara corrent del meu jo, m'aprecio i no em rebutjo. I el més i

Colors, formes, textures, paraules, projeccions, retrats, obres, contes, lletres, idees...! El món artístic. Quantes coses es poden originar influenciades pel nostre jo, i els nostres sentiments. Magnífiques obres d'art, peces musicals i llibres sorgeixen diàriament de persones que a partir d'una idea han conclòs en tal creació. Per desgràcia, la valoració de cada una d'aquestes obres no sempre és la merescuda i etiquetes mesclades amb onades d'influència poden portar a míseres creacions a l'èxit absolut mentre altres, excel·lents, es podreixen en un petit nucli de hipòcrites que la marginen. Què és estètic? Ètic? Realment significatiu? IMPOSAR... MANIPULACIÓ... En la meva opinió la extravagància no és sinònim de bellesa, però qui sóc jo per definir aquest terme. Cada humà, amb els seus gustos particulars, ha de poder fer una crítica d'aquest mot i donar-li un significat personal, llavors emergiran cercles de bellesa orientats cap a cada persona

Neix, creix, juga, s'alimenta, es relaciona, es reprodueix, viu, aprèn, sent, pateix i... MOR. Desapareix. La vida humana està condicionada per aquest fenomen. Ens ordena, és el motiu, el sentit, la raó. Sent éssers immortals la essència de la vida no seria la mateixa. Pren els nostres dies amb prudència mentre espera pacientment a que finalitzem el viatge per endur-se'ns. Vivim per morir. En canvi la temem. Està allí i ho sabem però no l'escoltem. Quan som petits ens creiem indestructibles. Essent el centre del món la mort pareix que no sigui per nosaltres, fins que un dia ho és, i llavors ens adonem que ningú s'escapa d'aquest tràgic, i al mateix instant, preciós final que acaba amb el nostre jo. Grans poetes, escriptors, músics i pensadors han dedicat versos, frases i paraules al misteri que envolta el final de la nostra existència com a individus en aquest planeta. Persones que l'embolcallen amb una abraçada regalant-li el seu últim alè, ll