Un pensament diabòlic!

-
Mantenir les formes, no passar-se de la ratlla, no fer d'un gra massa...

Senzill? Es clar que no.

I de sobte un impuls et desperta et sedueix i t'envaeix amb la seva dolça veu per a que ho engeguis tot a la merda. Per a que explotis i l'alliberis.

Relacions humanes, qui cony les va inventar? Tots. Modals, bones paraules, fingir, aguantar...
...Deixa'm fer a mi...

...Anem a jugar una estona...

Crides, trenques coses, t'enfades, però no n'hi ha prou, has de fer mal, has de destrossar la causa de la teva infelicitat. Però, no pots, et fas enrere i et tanques en un núvol on penses què passaria si el fessis desaparèixer. Vols arribar al punt interior en el qual pots fer-la ballar al teu gust i plaer.

Fa mal? Me'n alegre. Acabem de començar.

...Però un dia, la ràbia guanyarà a la serenitat, i aquest dia, aquest dia les coses canviaran... 

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

passat ARA futur

-
Després d'una jornada d'entrebancs, punts classificats en irritants, aspectes remarcats com a insultants, i el pas del temps, llarg però curt, constant i relatiu, s'acaba el que coneixem per temps de productivitat laboral, creativa, personal, escolar... I ja està? Estaves construint l'endemà, estàs construint l'endemà, i ja està? L'ENDEMÀ - FUTUR Temps que encara no has viscut però que en breus moments es convertirà en el teu present. I si mors ara? Quin endemà t'espera? El futur és esperança, és l'oportunitat de fer-ho millor, d'arribar a ser qui realment vols arribar a ser, i de gaudir, sobretot, de les experiències quotidianes, si més no, si vivim, no es per construir el futur sinó per gaudir del present, però, amb una certa integritat i maduresa que ens arribin a garantir la continuïtat d'aquesta vivència hedonista proporcionada pel benestar obtingut mitjançant els deures que ens pertoquen per ser individus de la societat human
Més informació

La cita perduda, el camí degradat.

-
Encara guardo a la meva memòria trossos d'aquells passeigs en els quals la teva mà gegant em feia d'equilibri. Amb admiració contemplava aquell rostre que desprenia serenitat juntament amb una mica de timidesa. Crec que els teus ulls em miraven amb amor, però no ho puc jurar. Encara avui, mai sabré si em vares estimar de debò o era un simple truc de màgia que la meva innocència va interpretar com a realitat. Vaig perdre tantes estones pensant amb tu. Imaginant com seria tenir-te al meu costat. El que hauriem pogut ser mai serà descobert ja que vas decidir actuar fantasmagòricament deixant-me un buit que mai sabré interpretar. Ara però, el silenci s'omple amb so, i mentre el temps passa el teu record es va debilitant, fins que un dia, es farà tan petit que la realitat l'emmascararà emocionalment parlant. Perquè a part de la capacitat d'estimar que tingui una, es necessiten raons. Raons que et vas emportar sense donar-me cap explicació.
Més informació