Un pensament blau!
Sovint, després d'una jornada molt llarga, una cançó, marcada per un ritme suau amb una melodia de piano, sumada a un silenci harmoniós (provinent de l'abandonament de l'habitatge pels inquilins restants que hi viuen), aconsegueix allunyar-me durant uns instants d'aquelles elucubracions atrafegades que irrompen cada racó de la meva ment durant el matí estudiantil. Són aquells moments en els quals la pau i la tranquil·litat de la solitud fugaç, et relaxen i et transporten a un petit núvol de benestar, on et perds una estona entre cròniques i reminiscències. I es que la complexitat humana ens invita a plantejar escenaris i aprofitar-los per enramar-nos en ells, fins i tot quan desitgem desconnectar del nostre entorn. Tot i així, no creieu que aquests instants efímers són una gratificació per haver perdurat actius durant el jorn?