Un pensament musicoartístic

...I va dir que continuaria sent la seva ànima  mentre l'agafés de la mà...

Miro per la finestra, uns ocells volen lleugerament entre un cel gris i fosc. Tanco els ulls i escolto atentament aquella melodia que ressona tranquil·lament a la meva cambra. Un piano, com de costum, acompanya els meus pensaments pausadament. Qui sóc? En què m'he convertit? Com he arribat fins aquí? En aquests instants, mentre em cau una llàgrima ben grossa me'n adono de tot. Inspiro enèrgicament i quan començo a expulsar l'aire, de sobte, molts pensaments dolents em colpegen l'ànima. El rellotge avança, i jo continuo estancada en el temps, en aquells minuts de desesperació, buscant la clau, la resposta, la salvació d'aquesta ment, la meva ment. En un embolcall de somnis i malsons està guardada aquella essència del jo.  No puc avançar, no puc continuar, em falta l'alè, la il·lusió d'arribar al final. Per desgràcia el rellotge no s'atura, i mentre no faig res per resoldre la situació aquesta es va apoderant de mi. Tancant els u

Està fosc. I de cop... S'encén. Ja està aquí. És un pensament emergent. En pocs segons entres en un món imaginari en el qual el pensament es transforma en una idea, en una fantasia o en un record recordat. És màgic, encara que sigui dolent. Podem pensar! Som humans! Comences a lligar petits matisos mentre alimentes el nus d'il·lusió o de desesperació. Bon dia!- Diu la creativitat quan es desperta enmig d'aquell embolic. S'afegeix a la dansa que està ocorrent en aquells instants en el teu núvol de creació, i contribueix notablement a engrandir aquella petita idea inicial. I ja ho tens! Ja està aquí, ha nascut una idea final, modificable en el temps, que et té a tu com a progenitor. Acabes de crear un pensament definit. Ara és hora de posar-lo en dubte.

Després de la tempesta ve la calma... Un vidre opac, un translúcid i un transparent. Què sóc jo? En un cúmul de pensaments ininterpretables som les tres coses. Depenent de l'observador, clar està. Però a vegades les aparences enganyen. Uns ulls mediocres poden observar-nos com un element ben transparent mentre desconeixen coses tant importants com que sense oxigen no podem viure, o que estem formats d'àtoms. En canvi, uns altres ulls que pertanyin a un individu que mostri un cert nivell d'estimació cap a la nostra persona, poden visualitzar unes formes complexes descrivint-nos com un vidre translúcid i atorgant-nos una identitat amb unes conseqüències i capacitats irreals, creient que coneixen el nostre tot. Utilitzant adjectius incorrectes cap al desconegut del nostre ésser, acaben d'esclarir que no poden entrar en la nostra finestra, ni molt menys, entendre-la. Dins de la petita obertura que encamina el nostre món s'és càlid, és complicat mostrar a una