Un pensament enfinestrat!
Després de la tempesta ve la calma...
Un vidre opac, un translúcid i un transparent.
Què sóc jo?
En un cúmul de pensaments ininterpretables som les tres coses. Depenent de l'observador, clar està.
Però a vegades les aparences enganyen. Uns ulls mediocres poden observar-nos com un element ben transparent mentre desconeixen coses tant importants com que sense oxigen no podem viure, o que estem formats d'àtoms. En canvi, uns altres ulls que pertanyin a un individu que mostri un cert nivell d'estimació cap a la nostra persona, poden visualitzar unes formes complexes descrivint-nos com un vidre translúcid i atorgant-nos una identitat amb unes conseqüències i capacitats irreals, creient que coneixen el nostre tot.
Utilitzant adjectius incorrectes cap al desconegut del nostre ésser, acaben d'esclarir que no poden entrar en la nostra finestra, ni molt menys, entendre-la.
Dins de la petita obertura que encamina el nostre món s'és càlid, és complicat mostrar a una altra persona quin color i quina temperatura regnen en la teva finestra, depenent de les condicions variables que van canviant al llarg del dia. La complexitat que l'envolta incapacita al nostre entorn a penetrar en ella i per tant ens considerem especials.
Les ulleres de la veritat estan tant lluny de la nostra realitat que ignorem la possibilitat de que la nostra interpretació no sigui real.
Fins i tot m'atreveixo a dir que, moltes persones no entenen les seves finestres, i entre aquestes persones no dubto en dir que em trobo jo.
Un vidre opac, un translúcid i un transparent.
Què sóc jo?
En un cúmul de pensaments ininterpretables som les tres coses. Depenent de l'observador, clar està.
Però a vegades les aparences enganyen. Uns ulls mediocres poden observar-nos com un element ben transparent mentre desconeixen coses tant importants com que sense oxigen no podem viure, o que estem formats d'àtoms. En canvi, uns altres ulls que pertanyin a un individu que mostri un cert nivell d'estimació cap a la nostra persona, poden visualitzar unes formes complexes descrivint-nos com un vidre translúcid i atorgant-nos una identitat amb unes conseqüències i capacitats irreals, creient que coneixen el nostre tot.
Utilitzant adjectius incorrectes cap al desconegut del nostre ésser, acaben d'esclarir que no poden entrar en la nostra finestra, ni molt menys, entendre-la.
Dins de la petita obertura que encamina el nostre món s'és càlid, és complicat mostrar a una altra persona quin color i quina temperatura regnen en la teva finestra, depenent de les condicions variables que van canviant al llarg del dia. La complexitat que l'envolta incapacita al nostre entorn a penetrar en ella i per tant ens considerem especials.
Les ulleres de la veritat estan tant lluny de la nostra realitat que ignorem la possibilitat de que la nostra interpretació no sigui real.
Fins i tot m'atreveixo a dir que, moltes persones no entenen les seves finestres, i entre aquestes persones no dubto en dir que em trobo jo.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada