Un pensament de monòleg interior!

(Conversant amb mi, he trobat el nucli de l'espiral)

-Recentment he emprat molts cops la frase "La vida com una improvisació". Aquest grup de paraules sintetitzades en una oració em proporcionen una llibertat i una pau immenses. Em sonen a una obra de teatre. Visualitzo un escenari de colors amb unes cortines verdes i un fons carmesí. Un noi dansant una melodia lenta i indigerible i un públic silenciós que ho analitza tot des del seient.

+Res està escrit.

-Certament, res està escrit. Saps? En les darreres setmanes he pogut comprovar que com a individus som autosuficients, i direu, quina novetat! Però ens necessitem per no acabar...

+Quines coses dius tu ara!

-I tant! Un col·lectiu sociable, tu per mi i jo per tu, un grup... Però te'n adones fins a quin punt aquesta societat ens delimita i ens elimina?

+Noia, t'estàs tornant boja.

-És possible, però, a diferència de tu, cara corrent del meu jo, m'aprecio i no em rebutjo. I el més important, m'escolto.

+Hipòcrita! No saps el que et fas ni el que et dius. Així mai seràs una persona normal.

-Et puc preguntar una cosa? Bé m'és indiferent la teva resposta te la preguntaré igualment, saps realment el significat d'aquest mot que acabes d'emprar per, suposadament, descriure'm? I una altra cosa, qui ho vol ser?

(I entre onades de pensaments va desaparèixer per no tornar mai més, avergonyida aquella part va decidir agafar el tren i marxar ben lluny, fins que...)

Tenia por, de convertir-me en la veu dèbil, i la vam fer marxar!


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

passat ARA futur

La cita perduda, el camí degradat.