Un pensament de monòleg interior!
(Conversant amb mi, he trobat el nucli de l'espiral)
+Res està escrit.
-Certament, res està escrit. Saps? En les darreres setmanes he pogut comprovar que com a individus som autosuficients, i direu, quina novetat! Però ens necessitem per no acabar...
+Quines coses dius tu ara!
-I tant! Un col·lectiu sociable, tu per mi i jo per tu, un grup... Però te'n adones fins a quin punt aquesta societat ens delimita i ens elimina?
+Noia, t'estàs tornant boja.
-És possible, però, a diferència de tu, cara corrent del meu jo, m'aprecio i no em rebutjo. I el més important, m'escolto.
+Hipòcrita! No saps el que et fas ni el que et dius. Així mai seràs una persona normal.
-Et puc preguntar una cosa? Bé m'és indiferent la teva resposta te la preguntaré igualment, saps realment el significat d'aquest mot que acabes d'emprar per, suposadament, descriure'm? I una altra cosa, qui ho vol ser?
(I entre onades de pensaments va desaparèixer per no tornar mai més, avergonyida aquella part va decidir agafar el tren i marxar ben lluny, fins que...)
Tenia por, de convertir-me en la veu dèbil, i la vam fer marxar!
Tenia por, de convertir-me en la veu dèbil, i la vam fer marxar!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada