Un pensament solitari!
És freda.
La gent que habita en aquest territori es tanca en una cúpula de vidre i es crea la seva pròpia realitat, deixant fora tot el que l'envolta.
Ningú somriu. Tothom té cara de pressa. Ningú s'atura a contemplar l'eixida del sol, les estrelles o la Lluna.
Els nens no somriuen sinó que es barallen contínuament per coses insignificants que demostren la maldat d'aquestos.
Els arbres ploren fulles tot el dia, mentre les flors s'amaguen d'un sol que ens escalfa pobrament, durant les hores puntes, i que ens treu els pocs fragments d'il·lusió del dia. Com no, el cel és gris.
Els carrers són tan depriments que els ocells fugen cap a les gàbies per escapar d'una mort de tristor.
Els llibres perden les frases, les paraules i les lletres conjuntament. Les cançons es desordenen en un caos de notes que creen un so desafinat.
Els rellotges canten les hores lentament fent dels segons un infern per a qualsevol que habiti en un indret del municipi.
Les faroles en lloc d'il·luminar les voreres ens l'enfosqueixen. Estic parlant d'una ciutat, una ciutat que ha acabat d'empresonar la meva ànima en una gàbia d'espines que em fereixen diàriament.
Aquesta ciutat és Guadalajara.
La gent que habita en aquest territori es tanca en una cúpula de vidre i es crea la seva pròpia realitat, deixant fora tot el que l'envolta.
Ningú somriu. Tothom té cara de pressa. Ningú s'atura a contemplar l'eixida del sol, les estrelles o la Lluna.
Els nens no somriuen sinó que es barallen contínuament per coses insignificants que demostren la maldat d'aquestos.
Els arbres ploren fulles tot el dia, mentre les flors s'amaguen d'un sol que ens escalfa pobrament, durant les hores puntes, i que ens treu els pocs fragments d'il·lusió del dia. Com no, el cel és gris.
Els carrers són tan depriments que els ocells fugen cap a les gàbies per escapar d'una mort de tristor.
Els llibres perden les frases, les paraules i les lletres conjuntament. Les cançons es desordenen en un caos de notes que creen un so desafinat.
Els rellotges canten les hores lentament fent dels segons un infern per a qualsevol que habiti en un indret del municipi.
Les faroles en lloc d'il·luminar les voreres ens l'enfosqueixen. Estic parlant d'una ciutat, una ciutat que ha acabat d'empresonar la meva ànima en una gàbia d'espines que em fereixen diàriament.
Aquesta ciutat és Guadalajara.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada