Un pensament desmotivat!

-
Sovint penso, I penso sobre moltes coses. Entre aquestes coses està el si faig bé fent el que faig.
Vull ser metge, però també vull ser artista.

Què hauria d'elegir? Sincerament, sempre m'ha agradat la música i el dibuix però mai m'he sentit suficientment bona per fer aquestes tasques. Però si penso en la medicina, veig el llarg camí que he de recórrer, i realment, ara mateix no tinc forces per enfrontar-lo.

Puc ser metge i continuar tocant el piano i dibuixant. Sí, però dedicar tota una vida a la música ha de ser un plaer excepcional. I si ho penso, viure una altra vida dibuixant i representant la meva visió de les coses que formen part del nostre món també és una idea molt atractiva.


És difícil elegir, però m'he de decidir.

Crec que avui continuaré sent una noia perduda en busca de la resposta correcta que la portarà cap a la felicitat.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La cita perduda, el camí degradat.

-
Encara guardo a la meva memòria trossos d'aquells passeigs en els quals la teva mà gegant em feia d'equilibri. Amb admiració contemplava aquell rostre que desprenia serenitat juntament amb una mica de timidesa. Crec que els teus ulls em miraven amb amor, però no ho puc jurar. Encara avui, mai sabré si em vares estimar de debò o era un simple truc de màgia que la meva innocència va interpretar com a realitat. Vaig perdre tantes estones pensant amb tu. Imaginant com seria tenir-te al meu costat. El que hauriem pogut ser mai serà descobert ja que vas decidir actuar fantasmagòricament deixant-me un buit que mai sabré interpretar. Ara però, el silenci s'omple amb so, i mentre el temps passa el teu record es va debilitant, fins que un dia, es farà tan petit que la realitat l'emmascararà emocionalment parlant. Perquè a part de la capacitat d'estimar que tingui una, es necessiten raons. Raons que et vas emportar sense donar-me cap explicació.
Més informació

Un pensament amb olor a mar!

-
Entre carrers, voreres i ciment, trobo a faltar aquella olor... Aquella olor a mar. Recordo quan caminava per aquell port que abraçava als mariners al tornar d'aquell dur dia de treball. El cel blau estava ple de núvols que ballaven mentre el sol començava el seu camí per anar-se'n a dormir. El vell ''tio Juanito'' esperava amb il·lusió l'arribada de l'Elorz a port. Un carro ben reforçat s'aturava a l'espera de les caixes que contenien aquell peix fresc, que es vendria en un tres i no res entre els compradors. El meu avi, quan em veia, deixava la feina que l'ocupava i s'apropava a mi per donar-me un bon petó. Mentre el sol queia entre les muntanyes del Montsià el meu germà i jo esperàvem il·lusionats a que aquell senyor tant apreciat i estimat, acabés el seu dia de treball, i així, poder acompanyar-lo a lo que per aquell moment nosaltres vam anomenar casa.
Més informació