Un pensament de diumenge!

-
És diumenge de matí... Tenim tot el dia per davant. Quan ens despertem podrem decidir el rumb d'aquest dia present. Avui és l'últim dia de la setmana, i concretament d'aquest mes. Tenim unes hores per acabar d'omplir aquest novembre i deixar-lo enrere juntament amb el compte del passat.

Què faré jo aquest diumenge?

Estic pensant que m'agradaria anar a donar un volt pel riu, però també tinc ganes d'agafar un llapis i començar a dibuixar la meva pròpia realitat. També, el piano aquí al meu costat, m'està invitant a que el toqui i  a que passi el matí amb ell, creant una sèrie de sons que s'acabaran convertint en una cançó.

Mentre decideixo què vull fer amb el meu matí de diumenge, passen els segons i conjuntament els minuts...

Ja són les 11 i 20 i encara estic pensant...

Un altre matí perdut.

Bon dia.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La cita perduda, el camí degradat.

-
Encara guardo a la meva memòria trossos d'aquells passeigs en els quals la teva mà gegant em feia d'equilibri. Amb admiració contemplava aquell rostre que desprenia serenitat juntament amb una mica de timidesa. Crec que els teus ulls em miraven amb amor, però no ho puc jurar. Encara avui, mai sabré si em vares estimar de debò o era un simple truc de màgia que la meva innocència va interpretar com a realitat. Vaig perdre tantes estones pensant amb tu. Imaginant com seria tenir-te al meu costat. El que hauriem pogut ser mai serà descobert ja que vas decidir actuar fantasmagòricament deixant-me un buit que mai sabré interpretar. Ara però, el silenci s'omple amb so, i mentre el temps passa el teu record es va debilitant, fins que un dia, es farà tan petit que la realitat l'emmascararà emocionalment parlant. Perquè a part de la capacitat d'estimar que tingui una, es necessiten raons. Raons que et vas emportar sense donar-me cap explicació.
Més informació

Un pensament amb olor a mar!

-
Entre carrers, voreres i ciment, trobo a faltar aquella olor... Aquella olor a mar. Recordo quan caminava per aquell port que abraçava als mariners al tornar d'aquell dur dia de treball. El cel blau estava ple de núvols que ballaven mentre el sol començava el seu camí per anar-se'n a dormir. El vell ''tio Juanito'' esperava amb il·lusió l'arribada de l'Elorz a port. Un carro ben reforçat s'aturava a l'espera de les caixes que contenien aquell peix fresc, que es vendria en un tres i no res entre els compradors. El meu avi, quan em veia, deixava la feina que l'ocupava i s'apropava a mi per donar-me un bon petó. Mentre el sol queia entre les muntanyes del Montsià el meu germà i jo esperàvem il·lusionats a que aquell senyor tant apreciat i estimat, acabés el seu dia de treball, i així, poder acompanyar-lo a lo que per aquell moment nosaltres vam anomenar casa.
Més informació