Un pensament musicoartístic

...I va dir que continuaria sent la seva ànima  mentre l'agafés de la mà...

Miro per la finestra, uns ocells volen lleugerament entre un cel gris i fosc. Tanco els ulls i escolto atentament aquella melodia que ressona tranquil·lament a la meva cambra. Un piano, com de costum, acompanya els meus pensaments pausadament. Qui sóc? En què m'he convertit? Com he arribat fins aquí? En aquests instants, mentre em cau una llàgrima ben grossa me'n adono de tot. Inspiro enèrgicament i quan començo a expulsar l'aire, de sobte, molts pensaments dolents em colpegen l'ànima. El rellotge avança, i jo continuo estancada en el temps, en aquells minuts de desesperació, buscant la clau, la resposta, la salvació d'aquesta ment, la meva ment. En un embolcall de somnis i malsons està guardada aquella essència del jo.  No puc avançar, no puc continuar, em falta l'alè, la il·lusió d'arribar al final. Per desgràcia el rellotge no s'atura, i mentre no faig res per resoldre la situació aquesta es va apoderant de mi. Tancant els u...

Està fosc. I de cop... S'encén. Ja està aquí. És un pensament emergent. En pocs segons entres en un món imaginari en el qual el pensament es transforma en una idea, en una fantasia o en un record recordat. És màgic, encara que sigui dolent. Podem pensar! Som humans! Comences a lligar petits matisos mentre alimentes el nus d'il·lusió o de desesperació. Bon dia!- Diu la creativitat quan es desperta enmig d'aquell embolic. S'afegeix a la dansa que està ocorrent en aquells instants en el teu núvol de creació, i contribueix notablement a engrandir aquella petita idea inicial. I ja ho tens! Ja està aquí, ha nascut una idea final, modificable en el temps, que et té a tu com a progenitor. Acabes de crear un pensament definit. Ara és hora de posar-lo en dubte.

Després de la tempesta ve la calma... Un vidre opac, un translúcid i un transparent. Què sóc jo? En un cúmul de pensaments ininterpretables som les tres coses. Depenent de l'observador, clar està. Però a vegades les aparences enganyen. Uns ulls mediocres poden observar-nos com un element ben transparent mentre desconeixen coses tant importants com que sense oxigen no podem viure, o que estem formats d'àtoms. En canvi, uns altres ulls que pertanyin a un individu que mostri un cert nivell d'estimació cap a la nostra persona, poden visualitzar unes formes complexes descrivint-nos com un vidre translúcid i atorgant-nos una identitat amb unes conseqüències i capacitats irreals, creient que coneixen el nostre tot. Utilitzant adjectius incorrectes cap al desconegut del nostre ésser, acaben d'esclarir que no poden entrar en la nostra finestra, ni molt menys, entendre-la. Dins de la petita obertura que encamina el nostre món s'és càlid, és complicat mostrar a una...

Obro els ulls, estic enfadada. Ho miro tot i són estúpids. No entenen res. Estic cansada d'escoltar falses suposicions i que no vegin que necessito estar sola, en silenci, amb mi. Cada soroll que prové de les seves boques, cada intent d'entaular una conversació amb la meva persona, cada mostra de preocupació fa que m'enfadi més. És exactament com si a una xemeneia amb un foc ben viu l'alimentéssiu amb més llenya. Ja que no m'entenen, almenys que no em molestin,

Comença un nou dia. Surt el sol, el rellotge omple la cambra amb el seu tic tac. Els primers sorolls inauguren aquest dilluns. Comença l'últim dilluns de l'any, agafeu-vos fort. El vent, que colpeja tot el que es troba, marca el compàs i els carrers del poble ballen amb ell per seguir-li la corrent. La meva ànima no està per celebracions, encara conservo les empremtes que va deixar impreses en mi, abans de marxar. Silenci. Encara no entenc com funciono. Vull marxar. L'aigua freda, el raspall de dents i la pinta s'estan rient de mi. No em volen deixar començar aquesta petita aventura. Les claus es cauen al terra i fan un soroll que em molesta. Un pensament pessimista. Sol. Les meves cames només volen córrer cap a no cap lloc i la meva ment vol dormir, desconnectar, eternament, fins que passi la tempesta. Encara no estic preparada per sortir al món. Crec que em tancaré en aquest niu de pensaments i demà tornaré a intentar-ho. Encara que quan ho pe...

S'ha acabat. El nostre temps. El temps del qual disposàvem per estimar-nos abans de que finalitzés aquest any. Ha sigut una setmana de moltes emocions, entre el retrobament i l'acomiadament han fluït els sentiments intensament. Jo ara estic destrossada, perquè, m'acaben d'arrabassar el causant de la meva felicitat. He d'adaptar-me un altre cop a la distància i la veritat, fa molt mal. Pareix que m'estiguin estirant el cor amb unes pinces mentre unes agulles mel punxen al ritme d'una melodia suau i lenta. Em quedo sense paraules, les llàgrimes envaeixen la meva cara i els sentiments de tristor m'abracen en un núvol que m'ofega. Vaig a dormir.